MUNDOS REFLEXIONADOS
FILOSOFÍA
|
Fèlix
de Castro Ortín Arran
de l’experiència quotidiana de la freqüència amb què es discuteix,
s’examina què vol dir discutir i que es pretén quan es discuteix.
Discutim a partir d’un partit, d’una pel·lícula, d’una notícia,
d’un malentès, i sembla que quan ho fem només intercanviem opinions i
valorem quina és la correcta. Però existeix una forma de conversa que no pretén
ser una competició sinó una aventura intel·lectual que suposa col·laborar
amb els altres i aprendre d’ells: el diàleg. Es possible posar-lo en
pràctica? “No
vull discutir més” o “no vull discutir amb tu” són expressions que
sovint utilitzem o sentim en les nostres converses diàries. Per què has fet
allò que has fet? Què tal si proves de ser més amable amb mi? T’ha agradat
la pel·lícula? Què en penses de la corrupció política? Vas veure el partit
de futbol? Totes aquestes qüestions poden ser motor de discussions i la nostra
vida diària n’és plena. Posaré
un exemple. L’altre dia amb un grup d'amics una pel·lícula de David Linch,
director que amb les seves propostes atrevides no deixa ningú sense opinió i
per això, en sortir, els meus amics i jo vam comentar-la. Hi havia dues
postures radicals: els que la trobaven molt interessat en el seu plantejament i
en el tema i els que no veien cap sentit en l’argument. Les postures eren tan
radicals que inevitablement es va crear una discussió en la qual cadascú
intentava convèncer l’altre per tal que “veiés” la pel·lícula com ell
l’havia vist. Ningú va convèncer ningú i no se’n parlà més. Discutir
i no treure’n res és una acció força quotidiana. Però, què és el que pot
sortir d’una discussió? Quan parlem sobre política, sobre el un equip de
futbol, sobre un llibre, què és el que esperem? Podem esperar diferents coses:
desfogar-nos, tot expressant allò que pensem, parlar per omplir el temps, convèncer
l’altre per sentir-nos bé, intentar canviar l’opinió de l’altre perquè
ens sembla immoral o això tan horrorós que se’n diu “tenir la raó”. En
qualsevol d’aquests objectius no hi ha cap guany, a banda dels terapèutics.
Ningú no aprèn res, només s’intercanvien opinions i, com a molt, s’accepten
les dels altres i, en algun cas, s’ adopten tal com són. Si
això és així, discutir seria sinònim de discutir per discutir. En canvi,
diferenciem entre les dues accepcions. Això és el que m’ha fet pensar que
cal introduir una altra forma de conversa a la nostra quotidianitat. Un dels
moments més educatius que recordo es va produir a partir d’una conversa
suggerida també per una pel·lícula, aparentment poc transcendent: Titanic.
Si bé vam començar intercanviant opinions sobre gustos, la conversa va derivar
cap al tema de la forma en què ens enfrontem a la mort, perquè el film en
mostra unes quantes (si l’heu vista, penseu-hi). Vam començar a analitzar com
les formes d’enfrontar-se a la mort tenen a veure amb les formes
d’enfrontar-se a la vida. La conversa va ser divertida i, alhora , rica i
educativa. Quines
diferències hi ha entre les dues converses motivades per pel·lícules? En la
primera conversa el que es vol es persuadir l’altre perquè s’adhereixi a la
nostra opinió o, si més no, reconegui que la nostraés la opinió correcta. En
la segona conversa el que es vol és clarificar un tema entre tots i investigar
conjuntament a partir de l’experiència de cadascú.
Aquesta segona, a la qual podem anomenar diàleg més que discussió, és
una conversa lliure, perquè no hi ha la pressió que suposa dir alguna cosa que
convenci l’altre, i més cooperativa, perquè l’altre hi és per col·laboració
i no per oposició. Si
el que hem dit fins ara és cert, per què no hi ha més diàlegs en els bars,
les facultats universitàries, les escoles, al carrer? És que només necessitem
intercanviar informació o desfogar-nos amb els altres? No és preferible la
comunicació que, a part de fer-nos bé, ens serveix per aprendre? No tinc
clares les respostes, però sí sé que aquesta es una qüestió antiga. Ja Sòcrates
en el segle V aC intentava mostrar als seus conciutadans que el diàleg és un
bon mètode democràtic de comunicació. I ho feia perquè a la seva ciutat,
Atenes, existien els sofistes, homes que ensenyaven els altres a saber parlar
amb eloqüència per saber convèncer l’auditori en assumptes d’Estat. Vint-i-cinc
segles després, sembla que encara predomina la postura sofista, tant en l'àmbit
públic (política, justícia, mitjans de comunicació), com en el privat. Quines
característiques té el diàleg que el fa tan poc apetitós? Un diàleg és una
conversa especial, que no és competitiva, ni demana adhesió a les idees, ni
pretén persuadir ningú. En un diàleg posem en comú les nostres opinions i
les reconeixem com a parcials, les examinem, per enriquir-les, tot rectificant-les
o afirmant-les. En un diàleg, per tant, no es lícit criticar la persona en
compte de les seves opinions, ni
insistir en veure qui té raó i qui no. En canvi, és imprescindible exposar
amb sinceritat les nostres opinions, mostrar disponibilitat per demostrar-les i
oferir-les als altres perquè les analitzin i les enriqueixin amb les seves
pròpies.
Ara bé, el fet de parlar d’opinions o creences com a quelcom nostre no
implica que defensant-les ens defensem nosaltres o que criticant-les siguem
criticats. Tanmateix les nostres creences poc a poc van formant part del
nostre tarannà i per això cal anar en compte amb quines són, si són nostres
realment, a quines conseqüències ens porten, etc... I per fer això pot ser de
gran ajut “obrir la finestra i deixar que entre l’aire”, cosa que pot ser
que passi si entrem en diàleg amb els altres. A
més, trobo que cal distingir entre tenir preferències i tenir opinions o
creences. Jo puc creure que la vida dura molt poc i que més val viure-la a fons
i, per això, entre morir vell amb una vida anodina i viure la meva vida
intensament, tot i que m’arrisqui a morir jove, prefereixi això últim. Si
discuteixo això amb algú, no em podrà qüestionar la meva preferència (ningú
no pot dir-me que jo no prefereixo realment el que prefereixo) sinó la creença
en la qual es basa (el més important de la vida no és que sigui llarga sinó
que sigui intensa). Així potser, quan discutim, hauríem de contrastar les
opinions o creences no merament les preferències. Algú pot imaginar-se la
quantitat de malentesos que s’evitarien aplicant aquesta diferenciació? Ara
bé, tot i el que acabo de dir, no m’agradaria defensar que totes les
converses haurien de ser diàlegs, tal i com s’ha definit abans aquest terme.
Quan un grup de persones ha de prendre una decisió és important que intercanviïn
idees i les analitzin, però també que siguin eficaços, tinguin un objectiu
clar i siguin, si cal, competitius. No m’imagino les sessions del parlament
europeu, per exemple, com un diàleg que té per objectiu que tots els
participants mostrin les seves idees, aprenguin de les dels altres i no arribin
a conclusions concretes, ni prenguin decisions. En canvi, algunes característiques
del diàleg sí que podrien aplicar-se a tots els tipus de conversa, per exemple,
el valor per reconèixer que no sempre s’està en possessió de la veritat i
el compromís d’analitzar les idees i no les persones. Per
això, convido tothom a provar l’experiència del diàleg. Però aviso que pot
ser perjudicial per a la salut, ja que el més fàcil és que ens trobem amb
persones que no vulguin entrar en aquest joc, suposo que perquè no coneixen les
regles. Canviar de joc no és fàcil i menys encara quan els rols de l’antic són
tan presents en la nostra educació i cultura. Seria bo que tothom tingués a
prop un Sòcrates que l’ajudés a treure de si mateix idees interessants i que
li mostrés com no és tan difícil aprendre a no discutir tant i a dialogar
més.
Si no es té algú així a prop, recomano la lectura d’un diàleg de Plató.
|