Home    Índice  Editorial  Links "Año del libro"

 

     
 
libros en un banco de la calle

Libros para leer en voz alta
y escribir en voz baja

Fèlix de Castro
profesor y formador de profesores
Barcelona
e.mail: fcastro1@xtec.net

 
   

Soy profesor de filosofia de secundaria. Me gusta ensenyar a dialogar, a aprender los unos de los otros, a razonar. Llevo tiempo utilizando libros para hacerlo, pero no de texto. Libros que son narraciones donde los personajes dialogan entre sí sobre cuestiones filosóficas desde la perspectiva de quién se interroga en la vida cotidiana. Son los libros del proyecto Filosofia 3/18 (o Filosofia para niños , o Philosophy for children ).

Las clases de filosofia las hacemos así: leemos una parte del libro, apuntamos lo que nos llama la atencion y, a partir de ahí, establecemos un diálogo que nos lleve a dónde nos lleve, dónde lo que importa es el proceso por el que pasa el pensamiento. El libro es así una buena excusa para pensar en voz alta con los demás. Pero tambien para escribir, como voy a explicar ahora.

Aunque lleve un tiempo haciéndolo, este año se me ocurrió algo distinto. Tenía muchos alumnos en el aula, 34, y no podíamos hacer la clase como a mí me gusta: todos formando un corro para vernos las caras. Así que decicí que, en cada clase y de forma alternativa, sólo participarían la mitad de los participantes, la otra mitad iría haciendo observaciones escritas de lo que se hablaba. Como había personas que casi redactaban la conversación entera, decidí pedirles que utilizasen la información recogida como materia prima para escribir un texto narrativo al estilo del libro que leíamos, en el que pusieran un contexto de la vida cotidiana la conversación. Y así fue.

Enseguida me di cuenta que tener como referente el libro que leíamos era tener un modelo de texto que combinaba narración y diálogo filosófico. Eso facilitaba la escritura. Pero además, al tener los personajes (sus compañeros de clase) y sus opiniones (recogidas en el informe de la conversación) la narración casi salía por si sola. Pensé que era una buena forma de motivar a la escritura y creo que así es. Con el tiempo, aprenden a ser menos literales y más imaginativos en sus textos, aunque partan siempre de algo que ha pasado. Al fin y al cabo, ¿qué escritor no parte siempre de algo real?

Tanscribo aqui el texto de una alumna, Belen Sanz, escrito en catalán puesto que trabajo en Cataluña. Espero que sea una buena muestra de cómo leer ayuda a hablar (en voz alta) y a escribir (en voz baja).

 

 

LA MORT, QÜESTIÓ DE VALOR

No fa gaire que vam fer una excursió de filosofia que consistia en fer una gimcana per la ciutat de Girona. L'excursió, en un principi, havia de ser d'allò més normal, una sortida divertida i de la qual tornaríem a casa cansat però contents.

Quan estaven en plena excursió pels carrers de Girona cercant la informació que en Fèlix, el nostre professor de filosofia, ens havia preparat, va succeir una cosa que ens va deixar a tots molt esgarrifats: un cotxe va atropellar una dona d'uns trenta anys. Tot i que va ser atesa deseguida per vianants i que l'ambulància va arribar ràpidament, no semblava que la dona estigués viva. La culpa fou del cotxe que anava molt ràpid per un carrer on hi ha molta gent. Nosaltres vam presenciar aquell fet i en aquell moment l'excursió es va acabar. Ni alumnes ni professor no teníem ganes de continuar. Passada una estona i quan estàvem més tranquils, en Fèlix va proposar que parléssim sobre allò que havia passat. Així ho vam fer. Vam anar a un parc, proper al lloc de l'accident, i ens vam asseure al terra. Ningú va ser capaç de començar a parlar, per tant, en Fèlix va dir:

-Sé que és molt dur veure la mort d'algú, encara que sigui un estrany com en aquest cas, però és bo parlar de la mort perquè, tard o aviat, tindrem que viure la mort d'un familiar, d'un amic...

Aquestes paraules ens van fer reaccionar. La primera en parlar fou la Tatiana.

-Sé que en un moment o en un altre arribarà l'hora de veure morir algú, si és que això no ha succeït ja, però la mort, jo almenys, la veig com una cosa molt llunyana que quan arriba sorprèn molt -la veu de la Tatiana mostrava dolor, però també decisió en les seves afirmacions .

-No estic d'acord amb les últimes paraules de la Tatiana, perquè si algú té una malaltia greu, la seva mort no serà una cosa sorprenent -va dir el José Ramon.

Llavors, en Fèlix, de cop i volta, ens va plantejar una qüestió que ens va fer rumiar el cap, però que de seguida li van trobar la resposta. Perquè ens afecta la mort d'alguna persona propera a nosaltres? - va preguntar.

-Perquè la trobes a faltar molt a la teva vida diària -va dir la Marina molt convençuda.

-Clar, però a més d'això, el que fa que ens afecti la mort d'algú es tenir records amb ell o ella.

Crec que en aquest moment i amb aquesta resposta de la Tatiana tots estàvem d'acord, i el Dídac va afegir, com si s'encengués la bombeta:

-Clar, és això! Per això quan es mor una persona amb la qual tenim molts pocs records, la seva mort no ens afecta gaire.

-La vida seria diferent si no hi hagués la mort? -va preguntar de cop en Fèlix.

-Seria una merda perquè no podries morir quan estàs en una situació dolenta, com ara, quan tens una malaltia molt greu que l'únic que et proporciona és dolor -va contestar l'Adam d'un manera molt redundant.

-La mort fa que tinguem que aprofitar molt més la vida, perquè si fóssim immortals, les coses que volem fer no les faríem perquè pensaríem que com mai moriré, ja les faré.

Aquesta última afirmació la fer la Marina, però semblava que tots la vam fer nostra, perquè ningú va dir el contrari. En aquell moment, passava una dona gran passejant pel parc en el qual ens trobàvem i ens va preguntar que fèiem allà tots asseguts a terra i escrivint. En Fèlix li va dir que estàvem parlant i reflexionant sobre la mort. Llavor la dona sorprenentment va donar-nos la seva opinió: "està molt bé reflexionar sobre la mort perquè quasi tothom evita parlar d'ella, perquè creuen que quan hagi d'arribar que arribi, però jo també crec que s'ha de parlar de la mort i anar assimilant que en la vida es pateix ja que se'n moriran persones que estimem i s'ha d'estar preparat. I també s'ha d'estar preparat pel nostre propi fi. Jo tinc 92 anys i sé que aviat m'arribarà l'hora, i què?". I dient això va girar d'esquena i va marxar.

La intervenció d'aquella dona ens va sorprendre molt, perquè es veia una dona molt gran amb no gaire temps de vida, com ella mateixa havia dit, però parlava de la mort amb molta força i d'una manera molt contundent, com si ella tingués molt assimilat que aviat arribaria la seva mort. Ens va semblar una dona amb molt coratge.

Després d'aquesta sorpresa vam tornar al diàleg amb una pregunta del Fèlix:

-Hi ha algú de vosaltres a qui li agradaria ser immortal? Ho pregunto perquè heu dit que la mort ens fa viure d'una manera més intensa la vida...

-Jo ho voldria ser si totes les persones que jo estimo i són necessàries per a mi també ho fossin -va dir la Laura.

-Jo no seria immortal, dic això perquè tots aquells moments únics que hi ha a la vida no tindrien el mateix valor, ja que es podrien tornar a repetir -va afirmar la Sílvia.

- Llavors com a conclusió, podríem dir que la mort és necessària per a la vida? -ens va preguntar el Fèlix.

Tots vam respondre que sí. Semblava que el debat ja s'havia acabat, quan el Ruben va preguntar:

-Viure la mort d'un ser volgut ens fa ser més forts?

-Quan mor algú t'adones que tot té un fi -va comentar la Laura, però no ho tinc clar.

-Ens fem més forts si assumim la mort; si no és així, no ens fem més forts -va dir la Tamara.

-Jo crec que passi exactament el contrari: quan mor algú que estimes comences a ser més dèbil, perquè te n'adones que tot s'acaba -va dir la Sílvia.

-Crec que això no és així, Sílvia -va dir en Miquel. El que passa es que comences a pensar que també a tu t'arribarà el moment de morir, però això no et fa més dèbil.

-Sí, i a més, com abans ha dit la Marina, la mort fa que aprofitem més el temps -va afegir l'Ariadna.

Aquesta última frase va donar molt de sí. Vam parlar molt de com la vida és curta i cal aprofitar el temps. Fins que en Pau va dir: I per què hem de pensar tant en la mort?

-Tenim que pensar en la mort o no? -ens va preguntar en Fèlix.

-Pots intentar no pensar en ella -va respondre ràpidament la Sílvia.

-Crec que això no és fàcil perquè en qualsevol moment et venen pensaments relacionats amb ella. Jo preferiria viure en la ignorància, però ser feliç.

- Laura, crec que s'ha de ser realista i no viure en la ignorància, perquè si mai penses en la mort, el dia que mori alguna persona a la que estimem ens causarà molt més dolor.

Amb aquesta intervenció de la Judit ens vam quedra pensatius. S'acostava l'hora d'agafar el tren per tornar a casa. Aquell dia va ser totalment diferent de com estava planejat, però ens va servir per parlar molt intensament de la mort, una qüestió de valor, i per conèixer allò que pensaven els nostres companys i, sobretot, per tenir més clar que la mort és necessària per a la vida encara que no ens agradi. Va ser un dels diálegs més intensos que mai havien fet i amb el que més ens vam emocionar, perquè parlar de la mort no és gens senzill.

Belén Sanz Quintás
estudiant de batxillerat
Institut de secundària: IES Rovira-Forns
Santa Perpètua de Mogoda, maig de 2005